Aquesta pregunta podria sonar una mica a bogeria sensacionalista feta amb el simple objectiu de cridar l’atenció, però si ens la repensem bé tenint en compte que estem ficats des del cap fins als peus en el sistema capitalista, potser la resposta seria més interessant del que ens imaginem.

No dubto en afirmar que una de les poques coses a les que estaríem disposats a renunciar en les nostres vides professionals serien les vacances, principalment quan es tracta de treballadors joves. El que digui que no, o bé és un malalt addicte que viu per  treballar o bé  té una vida tan trista i depriment que prefereix oblidar-la i ha trobat en el treball l’evasió perfecta.

Que no us sembli molt forta l’afirmació que acabo de fer, perquè al continent nord americà, on jo visc, hi ha qui per tal d’assolir  el somni americà acaba trencant amb els amics, la família i la parella per tal de dedicar-se exclusivament a la seva feina sense parar. Qui no em cregui que vingui a treballar al Canada o als EUA i així ho veuran amb els seus propis ulls.

Tornant a les vacances, aquestes són una pausa necessària per tal de  descansar, respirar nous aires i principalment per allunyar-se de la rutina de la feina, així com per no veure durant un cert temps les cares d’alguns companys indesitjables. Però aquestes, també són un dret que persones lluitadores van guanyar fa molts anys per millorar la qualitat de vida dels treballadors i per tant de la societat.

Crec que estem d’acord que no cal ser sindicalista ni d’esquerres per reconèixer la necessitat de les vacances. Però què pensareu si us dic que a alguns països la promesa de les vacances l’utilitzen per tal de “fidelitzar” als treballadors i fer que treballin cada vegada més? Si no ho enteneu llavors us donaré un exemple: Al Canadà gran part de la població no aplega a tenir un més de vacances fins i tot, ni tan sols desprès de molts anys treballant a la mateixa feina. Segons el sistema canadenc desprès d’un any a una empresa es té dret a només una setmana de vacances, desprès de dos anys a dues setmanes i depenent de l’administració de l’empresa, al tercer o quart any s’arriba finalment a les tres setmanes. Excepte els treballadors de la sanitat i unes altres excepcions, aquest és el màxim de nombre de dies de vacances pagades a les que hom pot aspirar al país del nord.  

Ara bé, els treballadors canadencs com els de qualsevol país al món sempre estan buscant millors oportunitats professionals, el que no ens hauria de sorprendre tenint unes altres ciutats tan prosperes com Toronto i Vancouver, amés de tenir als EUA a la vora.

Però que passa si per fidelitzar als seus treballadors les empreses comencen a donar més temps de vacances del que mana la llei?

Primerament el treballador s’ho pensarà dues vegades abans de canviar-se de feina, perquè aquest tipus de benefici no el tindrà en un altre lloc tan fàcilment, ja que hauria de començar des de sota i treballar molts anys per tal de poder gaudir del mateix numero de dies de vacances que ara té. Qui no ho cregui que reflexioni sobre el que significa passar de 4 setmanes a 1 setmana de vacances desprès d’un canvi de feina.

Un cop l’esquer capitalista funciona i quan s’arxiven els projectes de canvi de feina i de millora professional, neix una altra pregunta. Què faig amb el temps lliure que em donen? 

Els treballadors de mitjana edat el dedicaran a les seves famílies i aficions, això està clar, però els més joves sens dubte el dedicaran a viatjar. A qualsevol edat  el que busca la gent amb una mica de seny és sortir de la rutina. Em queda clar que quan més temps de vacances es tingui, més grans seran els plans i per tant es gastaran més diners.

Hem arribat finalment a la trampa capitalista! Si senyores i senyors, perquè el que tots volem és acomplir amb els nostres plans, gaudir de bones vacances i tot això sense sacrificar el nostre nivell de vida. Amb el salari normal que guanyem tot això seria impossible pagar, aleshores la única solució possible és la de treballar més fent hores extra com un boig . Qui surt guanyant? Podeu dir que tots? Jo diria que només el sistema capitalista.

Desprès de veure i viure dins del sistema nord americà, he arribat a la conclusió que el somni americà que fa molt temps era el de fer-se ric en pocs anys, esta evolucionant per  tornar-se en el somni de les vacances ben viscudes. Si ho mireu bé, la industria turística és una de les que més es va desenvolupar els darrers any, si el turisme s’atura a un país, per qualsevol raó, el sistema troba una altra, bonica i nova destinació per a continuar venent somnis. La maquina no s’atura mai en crear nous productes de vacances, des de les vacances bon mercat, com motxiller amb amics o completament sol, fins a les més cares, al final tots acabarem pagant els diners que tant esforç ens van costar.

Tot això,  no és més que un dels tants esques de la societat de consumisme per a fer-nos creure que estem vivint una vida plena de felicitat, gaudint el que els nostres pares i avis no podien gaudir, quan en realitat el que estem fent és treballar voluntàriament com esclaus beneficiant una vegada més al sistema capitalista.

I no dic que no s’hagi de treballar per aconseguir el que es vol en aquesta vida, sinó que crido a la reflexió de com aquest sistema juga amb les nostres esperances i ambicions per tal de moure el capital i beneficiar als que tenen més poder.